Gothsland i el Museu Picasso de Barcelona ens conviden a un viatge en el temps al París de principis del segle XX, tal com el van percebre els artistes catalans. A través d'una selecció d'obres captivadores, podrem sentir l'atmosfera de la ciutat, descobrir els secrets dels seus artistes i comprendre com van transformar la capital mundial de l'art modern en el seu particular llenç.

El tema central de l'exposició inaugural d'aquest centre d'art són les flors a l'estil del Modernisme holandès. Amb obres mestres i objectes sorprenents de la col·lecció del Museu Drents, aquesta mostra porta el visitant a un viatge cap a l'imaginari floral dels vols de 1900.

La exposició inclou obres de Chris Lebeau, Julie de Graag, Simon Moulijn, Johanna van Eijbergen, Carel Adolphe Lion Cachet, Ruud van Empel i Saskia Boelsums.

La mostra presenta un recorregut que traça l'interès creixent del pintor vers els elements florals. A través d'olis, dibuixos, fotografies, estampes i indumentària d'Anglada-Camarasa, ens fa comprendre com la flor va esdevenir un element principal de les seves pintures i com les flors van dibuixar la seva vida.

La mostra revaloritza l'obra de l'artista pioner de l'Art Nouveau Alphonse Mucha (n. 1860, Ivančice, Moràvia, Imperi austríac; m. 1939, Praga, Txecoslovàquia) i n'explora l'impacte en l'art gràfic des de la dècada de 1960. Aquesta exposició ofereix l'oportunitat d'examinar el desenvolupament de l'estil de Mucha i explorar com el seu art va ser redescobert per generacions posteriors d'artistes. Molta va ser una influència clau en l'art psicodèlic dels anys seixanta i setanta, així com en una àmplia gamma de la cultura visual des de finals del segle XX fins als nostres dies, exemplificada als còmics nord-americans, el Manga japonès i els murals de carrer.

La mostra reuneix exemples notables de ceràmica francesa que van suposar una innovació enorme en el camp de la ceràmica artística, d'aquest període.

Dins del fenomen cultural més ampli que es va conèixer com a ?japonisme', alguns artistes com Félix Bracquemond, Ernest Chaplet, Théodore Deck, François Laurin i Albert-Louis Dammouse van incorporar temes, decoracions i formes inspirades en l'art japonès en les seves peces de ceràmica.

El Palazzo Bonaparte presenta "Munch, el cricrit interior", una gran exposició retrospectiva, amb 100 obres del Museu Munch d'Oslo, dedicada a Edvard Munch.

La mostra reuneix un centenar d'objectes característics del Modernisme en les seves variants d'Espanya, Art Nouveau a França i Bèlgica, Jugendstil a Alemanya i Sezession austríaca. També es dedica dos espais monogràfics als dissenyadors Josef Hoffman i Peter Behrens.

És la primera mostra que el Museu d'Orsay dedica a l'espectacular desenvolupament del cartell il·lustrat en color a finals del segle XIX.

La exposició, que inclou una sèrie única d'obres dels mestres del cartellisme, mostra com aquest mitjà es va elevar fins "al rang de la pintura mural", tal com ho va expressar el crític d'art de Nancy Roger Marx. Aquesta immersió en l'era daurada del cartell il·lustrat també analitza l'auge del consum i la cultura de masses, en què l'art del cartellisme va tenir un paper alhora com a vector i com a símptoma. Dibuixos, objectes d'art, fotografies i pintures evoquen l'efervescent món del carrer com a escenari durant la Belle Époque, la imatge de la qual fou en part conformada per aquests cartells.

La mostra, que es podrà visitar del 18 de març al 6 de juliol de 2025, està organitzada en col·laboració amb la Biblioteca Nacional de França. L'han comissariat conjuntament Élise Dubreuil, curadora en cap d'Arts Decoratives del Museu d'Orsay; Sandrine Maillet, responsable de la col·lecció de cartells de la Biblioteca Nacional de França; Anne-Marie Sauvage, curadora general de biblioteques, i Clémence Raynaud, curadora en cap d'Arquitectura del Museu d'Orsay.

"Temps de canvi" entrellaça elements biogràfics i artístics, centrant-se en les ruptures i transformacions de les «obres tardanes» d'Egon Schiele del 1914 al 1918, un període que fins ara ha rebut comparativament poca atenció. Durant aquest període, Schiele va abandonar gradualment els radicals experiments formals del 1910 al 1914 i va desenvolupar un estil més realista caracteritzat per una empatia més profunda. El seu traç es va fer més tranquil, fluid i orgànic, i les figures que representava van adquirir més plenitud física. L'exposició també ofereix noves perspectives sobre aquest període crucial en incorporar materials d'arxiu contemporanis, com ara el diari inèdit d'Edith Schiele.